L'OFICI DE MODISTA. Emma Gómez

Hi ha tantes coses que han canviat de fa uns 30 anys fins ara. Ja res és igual, els xiquets i xiquetes es distrauen amb joguets diferents, han desaparegut costums i tradicions antigues, fins i tot allò més quotidià que hi ha, com el treball.

Em centraré en un treball que encara perdura, però s’està perdent a mesura que passen els anys; és l'ofici d’una modista. Abans era més que necessari aquesta feina, ja que no existien tantes tendes i totes les persones anaven a les modistes del poble per demanar-li allò que desitjaven lluir. Era tot tan diferent... recorda Pepita. De totes les diferències no me’n vaig adonar fins que vaig entrevistar la nostra protagonista: Pepita “la modista”, una dona valenta que va decidir posar-se a treballar com a modista ben joveneta ja que no hi havia prou diners a casa. La principal diferència era l’edat de començar a treballar, ja que de ben joves ajudavan l'economia familiar. Les modistes passaven quatre anys anant a costura, que era el nom que tenia les classes de cosir, i començaven als 13 anys a rebre aquesta formació. Una altra cosa també distinta en comparació a hui en dia era la manera i el lloc, ja que treballaven cada dia en una casa diferent, allà on et cridaven perquè els feres una bateta o el que fóra. Així la modista havia de desplaçar-se de casa en casa atenent les clientes cosint tot allò que requerien. No hi havia res de fàbriques o coses així, i l'únic que necessitaves era una màquina de repuntar, i quasi totes les cases en tenien una. Per cert eren màquines de cosir que funcionaven amb la força del peu sobre un pedal, a diferència d'ara que funcionen amb electricitat. Aquestes dones no tenien horari, simplement feien la seua feina i quan acabaven se’n tornaven cap a casa. La manera de cobrar també era molt diferent, ja que cobraven en finalitzar la prenda demanada. Pepita va començar amb l’ofici per tal de poder tindre diners ja que en la majoria dels casos les famílies passaven per bastants dificultats tant econòmiques com socials. El més emocionant i bonic és que gaudien d’allò més amb el treball, ja que en aquells temps ser modista era com el millor del poble i perquè no requeria molt d’esforç, era un treball còmode en el sentit que es treballava en cases i podies mantindre relació amb molta gent del poble, tot el contrari que si anaves al treballar al magatzem de taronges. De vegades Pepita sent tristor perquè aquest ofici està perdent-se d’una manera molt ràpida i de vegades trista. La gent ja no repara les prendes i prefereix comprar-les fetes que encomanar-les a mida a la modista. Afirma que va desitjar que la seua filla seguira amb l’ofici, però el que és evident és que ara no ho pot fer ni ella ho volia, ja que com he dit abans la societat ha avançat fins al punt que treballs d’abans tan necessaris siguen ara tan sols un record per a molts. Viure de la cosida hui en dia seria difícil, ja que el jornal no donaria per a molt. Així no hi ha gent jove que faça eixa feina, sols queden dones majors, algunes jubilades que complementen la seua pensió amb el xicotet sou com a modista. Pepita afirma que la desaparició de l’ofici és degut a les noves tecnologies i a més, a que les dones han ocupat un lloc més respectable en la societat; hi ha xiques que opten per estudiar un carrera o hi ha de altres que decideixen treballar en botigues, ja que deixa manera no estudien i ho tenen ben fàcil.

Per finalitzar, he de donar les gràcies a la professora Helena, que ha fet possible que aquestes persones hagen almenys parlat i informat els més joves sobre la societat d’abans.

*Anar a l'entrevista

MESTRA DE TALL I CONFECCIÓ. Pepe Escrihuela i Ausiàs Boscà.

L’ofici que hem elegit ha estat el treball de mestra de tall i confecció, així hem entrevistat a Reme Grau.
Després de realitzar l’entrevista hem arribat a conèixer molts detalls de l’ofici esmentat. Així, el treball d’instructora de tall i confecció consistia bàsicament en ensenyar a altres dones l’art de cosir, repuntar, fer patrons a mida i fer peces de roba. La persona a qui hem entrevistat, és filla d’una instructora de tall de confecció, ens explicà que la seua mare va exercir l’ofici aproximadament des dels anys 60 fins als 90. Cal a més destacar que ja en aquells temps, aquest treball era considerat un ofici tradicional, i pràcticament en la seua totalitat artesà.
L’ocupació de mestra de tall i elaboració s’exercia en la mateixa casa de la mestra i allí acudien a aprendre, les xiques. La professió es desenvolupava en una habitació de la vivenda al voltant d’una taula gran on al costat tenien cadascuna una màquina de repuntar manual, a més era necessària la utilització d’una segona taula gran per a fer patrons de paper i després tallar la tela al seu voltant. A l’habitació també hi havia un xicotet provador amb un espill per a veure com havien quedat les confeccions una volta acabades.
La professió d’instructora de tall i fabricació es començava a aprendre als 13 o 14 anys, i als 15 en el cas que hem estudiat ja es trobava exercint aquest treball. Generalment una volta es començava a treballar en aquest ofici, les mestres no paraven fins que les causes físiques, normalment treballaven fins que es feien molt majors i la feina començava a fer-se massa feixuga, impediren continuar treballant.
La jornada de feina d’una mestra de tall i confecció estava compresa des de les 9 del matí (que és quan els homes se n’anaven a treballar i els fills a l’escola) fins a l’hora de dinar; i després a la vesprada, des que s’acabava l’hora de dinar fins a l’hora de sopar. Però si hi havia algun compromís per acabar alguna peça de forma urgent (com per exemple un vestit de casament) no hi havia horari, tant la instructora com les alumnes cosien sense descans tota la nit. Cal assenyalar que les alumnes treballaven amb la mestra, és a dir, quan finalitzaven algun treball, la quantitat de diners que es repartien era força equitativa entre mestressa i alumnes.
La persona entrevistada ha assenyalat que aquell treball era de lliure elecció i per gust, ja que li agradava molt, ja que sa mare haguera pogut triar altres treballs. Aquest treball s’aprenia per part d’altres mestres de tall de confecció i cal destacar que era un ofici que no era ben pagat per a les hores que suposava, però en aquells temps sempre era un bon complement per als ingressos familiars, ja que sols d’aquest ofici una família no podia subsistir. A part aquest treball tenia grans inconvenients ja que no es cobrava pensió de jubilació ni es disponia d’assegurança mèdica. Degut a que es feia en negre, és a dir, sense declar l’activitat, no era treball reconegut a nivell oficial
Cap dels fills de Reme seguí l’ofici matern degut a que aquesta feina va anar amb el pas dels anys de més a menys. La gent preferia cada cop més treballar en fàbriques o magatzems on sí que podien disposar de seguretat social i pensió de jubilació.
Es pot dir que l’apogeu de les cadenes industrials i grans superfícies va acabar fent desaparèixer aquesta professió, el treball artesà no podia competir amb l’industrial, sols alguns continuaven exercint l’ofici dins de l’àmbit familiar.
Per últim i com a dada curiosa destaca que aquest ofici tenia una competència pràcticament nul·la, ja que les dones del poble que exercien aquest treball s’ajudaven totes entre sí.
El treball de mestressa de tall i confecció era un treball relativament comú ja que hi havia una gran quantitat de dones que volia aprendre a cosir alhora que podien obtindre una petita compensació econòmica. Avuí en dia aquest ofici es pot considerar extingit, ja que quasi ningú utilitza màquines de repuntar i aquest treball ha passat a un altre nivell, a això s’ha de sumar que les dones d’ara treballen en diversos oficis.