Aquesta entrevista, realitzada per Marcos Altur i Andreu Company de 1r C de l’IES Jaume II El Just, ha estat feta sobre l’ofici del iaio de Marcos.
La feina de descorador d’Antonio Altur Grau consistia bàsicament en netejar la fusta dels tarongers en mal estat, aquella 
que estava podrida; abans es cuidaven molt més els arbres i no s'hi plantava cada dos per tres. Es duia a terme amb una maça de fusta, escarpe i paletes. Aquest material era transportat pels propis treballadors amb les mans o amb carros, ja que els horts eren pròxims. Es feien talls per poder accedir a l’interior de l’arbre, buidaven les concentracions de fusta podrida i la retiraven fins que quedava la soca. Deixaven dins d’allà una canal de plàstic que feia la funció de desaigüe per a que no s’hi estancara l’aigua i podrira més fusta. Per a evitar que no es desplomara el taronger, ja que quedava molt feble, ficaven un fil-d’aram trevessat de costat a costat per un forat que es feia amb una ferramenta especial. A més, també netejaven la putrefacció de les arrels, desenterrant-les, sanant-les i regant-les amb aigua a l'aire lliure. Finalment ho pintaven amb quitrà, que feia de capa d’impermeabilització.
que estava podrida; abans es cuidaven molt més els arbres i no s'hi plantava cada dos per tres. Es duia a terme amb una maça de fusta, escarpe i paletes. Aquest material era transportat pels propis treballadors amb les mans o amb carros, ja que els horts eren pròxims. Es feien talls per poder accedir a l’interior de l’arbre, buidaven les concentracions de fusta podrida i la retiraven fins que quedava la soca. Deixaven dins d’allà una canal de plàstic que feia la funció de desaigüe per a que no s’hi estancara l’aigua i podrira més fusta. Per a evitar que no es desplomara el taronger, ja que quedava molt feble, ficaven un fil-d’aram trevessat de costat a costat per un forat que es feia amb una ferramenta especial. A més, també netejaven la putrefacció de les arrels, desenterrant-les, sanant-les i regant-les amb aigua a l'aire lliure. Finalment ho pintaven amb quitrà, que feia de capa d’impermeabilització. El treball es feia a l'estiu i se solia fer individualment, tot sol, però amb ajuda sempre es podia acabar el més aviat possible. No per ser estiu el treball era dur, ja que la jornada durava unes cinc hores, no seguides necessàriament.
Normalment Antonio sempre treballava els mateixos horts, de propietaris coneguts, és a dir, quasi sempre les encomandes eren de clients amb confiança, vells coneguts amb qui tenia aparaulada la feina cada temporada. Rarament treballaven en camps de gent que no coneixien, perquè cadascú tenia els seus treballadors de costum.
Aquest ofici antic estava molt ben remunerat, ja que en aquells temps la taronja era una bona inversió i segura. En relació a la jornada, sols era necessari unes unes cinc hores per a la neteja i manteniment dels tarongers, cosa que feia que el treball de descorador estiguera ben pagat.
El treball es realitzava en estiu, aprofitant que no s’hi collia taronja ni tampoc es cremava la fusta. Així, hi havia molta gent que es dedicava a descorar els arbres ja que es guanyava un bon jornal i era una època en què no hi havia massa alternatives de feina. Per això, la competència al poble era dura.
A Antonio li agradava la seua feina, que va aprendre de ben jove, anant amb altres companys. Malgrat tot, cap dels seus familiars i fills va seguir amb la feina de descorarador, ja que els deia: “el pa està en el poble, si vols pa treballa en ell”.
Amb els anys va anar desapareixent aquest tasca, ja que era un procés costós i car i al propietari li interessava més arrencar els arbres vells i plantar-ne de nous que descorar els tarongers. No obstant això, Antonio va seguir treballant al camp, de l’agricultura, com sempre havia fet. L’ofici va desaparéixer finalment fa ja uns quaranta anys, als anys seixanta o setanta, sobretot perquè la gent va creure més convenient i ràpid, però no més rendible segons Antonio, substituir els tarongers per plantons jóvens, i no cuidar els arbres que ja tenien plantats.
Algunes de les ferramentes emprades, que Antonio encara conserva:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada