Cercant un treball interessant del qual parlar, hem anat a visitar a Carmen Porta, l'àvia paterna de Maria, i hem tingut una entretinguda conversa amb la qual hem aprés moltes coses sobre el passat del nostre poble.
Carmen es guany
ava la vida treballant com a guardabarreres en una via de tren. Aquesta via passava pel centre del poble, per l’actual passeig Colom i carrer Lepant, i continuava cap a Benifairó, unint-la posteriorment amb Carcaixent. Era una línia d’ample estret que comunicava Dénia amb aquesta població de la Ribera.
A Carmen, de menuda, els trens li feien por, ja que eren arrossegats per animals i l’espantaven. Però quan els trens passaren de tracció animal a ser de vapor, li va perdre la por, i un veí del poble que coneixia molt la família de Carmen la va introduir en el món ferroviari, i a ella va començar a interessar-li.
El treball de guardabarreres era simple: consistia a tancar les portes que donaven a la via quan passava el tren, i obrir-les quan el tren ja havia passat, controlant així la seguretat dels vianants.
A Carmen li agradava el seu treball, perquè estava ben pagat i mentre no hi havia activitat a la via podia dedicar-se al que més li agradava: la costura, sobretot punt de ganxo.
Però l'inconvenient d'aquest treball era que, com que la via del tren estava rodejada d'horts, en arribar la nit, la zona es feia perillosa i insegura, i la caseta on Carmen estava mentre no passaven trens era vella i descuidada.
Recorda amb melanconia però també emocionada la nit en la qual una gran tempesta enderrocà la seua caseta, perquè encara que no era gran cosa, amb el temps li havia agafat afecte. I perquè ho recorda emocionada? Doncs perquè Pepe, l’avi de Maria, que era obrer, va haver-hi d’anar a reparar els danys causats pel temporal. Aquella volta va ser la primera vegada que les seues mirades es creuaren, i va sorgir l’amor, un amor vertader que continua fins ara.
Passaven set trens diaris d’anada i de tornada. La jornada de treball constava de 12 hores, des de les 7 am que passava el primer tren, fins l'últim que passava a les 8 pm. Disposava d'una hora lliure al migdia per a poder dinar.
En ser aquesta un tasca tan senzilla, no va ser necessari que li la ensenyara ningú. A més de ser fàcil, el treball estava ben pagat (com ja hem esmentat abans) en comparació al treball als magatzems.
Així i tot, cap dels tres fills de Carmen va continuar la seua tasca, i al 1969, quan va nàixer el seu fill menor, aquest treball va desaparèixer completament en ser substituïdes les persones per màquines que obrien i tancaven les barreres.
A més, en eixe any tancaren aquesta línia i el poble es quedà amb una única via de tren, l’actual línia de RENFE que comunica València i Gandia.
Aquest treball estava prou demanat, ja que era una feina simple i ben remunerada, però la sort que tenia Carmen era que, com que va començar de ben jove, estava fixa al lloc de treball. Carmen va exercir de guardabarrera durant onze anys, des dels 12 fins els 23 que es va casar, i es va dedicar a cuidar dels seus fills i de sa casa.
ava la vida treballant com a guardabarreres en una via de tren. Aquesta via passava pel centre del poble, per l’actual passeig Colom i carrer Lepant, i continuava cap a Benifairó, unint-la posteriorment amb Carcaixent. Era una línia d’ample estret que comunicava Dénia amb aquesta població de la Ribera.A Carmen, de menuda, els trens li feien por, ja que eren arrossegats per animals i l’espantaven. Però quan els trens passaren de tracció animal a ser de vapor, li va perdre la por, i un veí del poble que coneixia molt la família de Carmen la va introduir en el món ferroviari, i a ella va començar a interessar-li.
El treball de guardabarreres era simple: consistia a tancar les portes que donaven a la via quan passava el tren, i obrir-les quan el tren ja havia passat, controlant així la seguretat dels vianants.
A Carmen li agradava el seu treball, perquè estava ben pagat i mentre no hi havia activitat a la via podia dedicar-se al que més li agradava: la costura, sobretot punt de ganxo.
Però l'inconvenient d'aquest treball era que, com que la via del tren estava rodejada d'horts, en arribar la nit, la zona es feia perillosa i insegura, i la caseta on Carmen estava mentre no passaven trens era vella i descuidada.
Recorda amb melanconia però també emocionada la nit en la qual una gran tempesta enderrocà la seua caseta, perquè encara que no era gran cosa, amb el temps li havia agafat afecte. I perquè ho recorda emocionada? Doncs perquè Pepe, l’avi de Maria, que era obrer, va haver-hi d’anar a reparar els danys causats pel temporal. Aquella volta va ser la primera vegada que les seues mirades es creuaren, i va sorgir l’amor, un amor vertader que continua fins ara.
Passaven set trens diaris d’anada i de tornada. La jornada de treball constava de 12 hores, des de les 7 am que passava el primer tren, fins l'últim que passava a les 8 pm. Disposava d'una hora lliure al migdia per a poder dinar.
En ser aquesta un tasca tan senzilla, no va ser necessari que li la ensenyara ningú. A més de ser fàcil, el treball estava ben pagat (com ja hem esmentat abans) en comparació al treball als magatzems.
Així i tot, cap dels tres fills de Carmen va continuar la seua tasca, i al 1969, quan va nàixer el seu fill menor, aquest treball va desaparèixer completament en ser substituïdes les persones per màquines que obrien i tancaven les barreres.
A més, en eixe any tancaren aquesta línia i el poble es quedà amb una única via de tren, l’actual línia de RENFE que comunica València i Gandia.
Aquest treball estava prou demanat, ja que era una feina simple i ben remunerada, però la sort que tenia Carmen era que, com que va començar de ben jove, estava fixa al lloc de treball. Carmen va exercir de guardabarrera durant onze anys, des dels 12 fins els 23 que es va casar, i es va dedicar a cuidar dels seus fills i de sa casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada