PORTERA A PARÍS. Melissa Herrera.

Teresa Brines Solanes és una dona de 68 anys que durant els seus primers anys de vida laboral va treballar com a portera a França, cuidant l’escala d’una finca, i vivint allí mateix. Va ser una dels milers de persones que van emigrar a Europa en una època dura a Espanya.
Aquest ofici hui en dia ja s’ha perdut, no es necessita una persona que visca als baixos de les finques que òbriga i tanque o que faça la neteja i s’encarregue d’arreplegar les cartes. Ara, amb els porters automàtics es fa eixa funció i per a la neteja es lloga una persona cert dia a la setmana, i són els mateixos carters qui deixen les cartes a la bústia corresponent. Però a part de tot això també s’encarregava d’una feina tan fàcil com avisar els propietaris d’algun pis que ja havia arribat la visita esperada.
El dia començava de bon matí amb la neteja de l’edifici abans que els veïns més matiners baixaren, per tal que s’assecara ben prompte. La jornada mai tenia un límit d’hores, ja que igual podia sorgir alguna visita inesperada o simplement algun veí que es quedava fora de casa més temps del normal.
Segons ella, fou un treball “lleig i cansat” perquè creu que treballava més del que li pagaven, però així i tot, d’alguna manera s’havia de guanyar la vida; simplement era un treball per a sobreviure, i va ser el primer que va trobar en arribar a París.
Però només va fer uns diners se’n tornà a viure altra vegada a Espanya, ja que en estar embarassada no es podia fer càrrec de l’escala com abans ho feia, i pujar i baixar tot el dia resultava molt pesat.

La competència en aquest ofici no era alta, ja que era un treball que els francesos no volien fer per la seua interminable jornada i els el deixaven per als estrangers. Això va fer que hi hagueren moltes places de treball lliures per a gent com Teresa. Però a l’igual que ella, moltes persones espanyoles hi treballaven fora en aquells anys perquè Espanya patia una dura postguerra, que va fer que molts espanyols emigraren cap a França o Alemanya en busca de treball i oportunitats per viure.
També Teresa remarca el tracte poc correcte que rebien de part dels francesos, que es consideraven superiors i a ella tan sols com a una dona de la neteja. Però malgrat tot, va ser un treball on et donaven un lloc per a viure, perquè havies d’ocupar-te les vint-i-quatre hores del dia del manteniment de la finca. Així no havies de pagar-te el lloguer d’una casa o una habitació i podies estalviar més diners per tornar a casa.

Teresa no recomanaria a ningú haver estat en la seua situació, més que res per la falta de diners, que a més havies de distribuir entre el menjar i altres necessitats, i a part per la llunyania de la família..

Segons documents arreplegats d’aquella època, el país que més emigrants va acollir va ser França, on molts espanyols com Teresa fugiren en busca de treball i una vida millor.