L’ofici de moliner és molt antic i amb els anys s’ha anat modernitzant. Amb l’ajuda de Pepito, més conegut com "El Moliner", sabrem moltes coses al respecte, ja que ha estat treballant al vell molí durant trenta-quatre anys, des que en tenia catorze. Pepito ja tenia oncles moliners, encara que no va aprendre d’ells l’ofici. Segons ens ha contat, no era un ofici difícil, e
ra més de pràctica, i on el jornal estava ben pagat en relació a la feina realitzada.
ra més de pràctica, i on el jornal estava ben pagat en relació a la feina realitzada.El treball consistia primerament en la producció de farina d’arròs, farina de blat i farina de dacsa, i després ja passaren a la producció únicament d’arròs. Tots el processos de producció es realitzaven al molí. L’arròs era plantat al terme de La Partida, després el segaven i el duien a la trilladora (on era trillat, és a dir, se separava el gra de la palla), seguidament en els sequers (que hui dia dóna nom a una part del poble, on ara hi ha cases i pisos) l'assecaven; finalment, quan estava a punt, el duien al molí de nou, el pesaven i l’apilaven en sacs. A continuació el passaven a la bassa, que el que feia era pujar-lo dalt i netejar-lo. Després li llevaven la corfa i seguidament el blanquejaven. Per finalitzar, era empaquetat i a punt per a repartir-lo per tot Tavernes i pobles del voltant.
Respecte al preu de l’arròs, abans era més car que ara, ja que costava més de produir perquè tot es feia manualment. Així que en relació al poder adquisitiu de les famílies, era un producte car.
Pel que fa al molí, té sobre uns dos cents anys d’antiguitat, i ha estat en funcionament fins farà un temps. Va anar sofrint diverses ampliacions per respondre a les necessitats de producció. Antigament era mogut per la força de l’aigua, i també a vapor. Segons Pepito “ara s’ha modernitzat tot tecnològicament, encara que els processos són pràcticament igual, i fa més un molí actual que cinquanta antics”.
Era un treball rutinari, mecanitzat i poc costós, però un dels problemes que suposava, és que la pols que desprenia l’arròs picava i era molt molest. Cada molí comptava amb uns cinc o sis treballadors que es repartien en diferents parts del procés, on cadascú tenia la seua feina programada. Hi havia un d'ells que estava com a patró i manava el que havia de fer cada treballador.
Al poble hi havia molts moliners, era un ofici important, i hi havia molts camps d’arròs, com hui en dia la taronja. Així, no era l’únic molí, sinó que n'hi havia un total de cinc, cosa que feia que la competència fóra visible ja que tots buscaven el major nombre de compradors possible. Actualment, d’aquests cinc molins sols en queda un en peu, just on Pepito hi treballava, però ara no està en ús ni es pensa tornar a posar-lo en marxa.
La producció d’arròs al molí era temporal, es feia durant tot l’any menys els mesos d’estiu, juny, juliol i agost. Es treballaven quaranta-vuit hores setmanals i tots els dies, incloent diumenges. Hi havia torns de dia, de vuit del matí fins sis de la vesprada, i torns de nit que començaven a les sis de la vesprada. No tenien hora de descans, i esmorzaven i dinaven mentre feien la feina, ja que el molí no es podia aturar.
Ja que es situava a les afores del poble, Pepito i els seus companys s’hi desplaçaven a peu, amb bicicleta, i més tard amb motocicleta o cotxe.
El treball al molí no era perillós, hi havia seguretat a l’hora de fer la feina, però Pepito recorda que una vegada a un treballador li va caure una pila de sacs d’arròs al damunt, i afortunadament no fou res greu.
Respecte al preu de l’arròs, abans era més car que ara, ja que costava més de produir perquè tot es feia manualment. Així que en relació al poder adquisitiu de les famílies, era un producte car.
Pel que fa al molí, té sobre uns dos cents anys d’antiguitat, i ha estat en funcionament fins farà un temps. Va anar sofrint diverses ampliacions per respondre a les necessitats de producció. Antigament era mogut per la força de l’aigua, i també a vapor. Segons Pepito “ara s’ha modernitzat tot tecnològicament, encara que els processos són pràcticament igual, i fa més un molí actual que cinquanta antics”.
Era un treball rutinari, mecanitzat i poc costós, però un dels problemes que suposava, és que la pols que desprenia l’arròs picava i era molt molest. Cada molí comptava amb uns cinc o sis treballadors que es repartien en diferents parts del procés, on cadascú tenia la seua feina programada. Hi havia un d'ells que estava com a patró i manava el que havia de fer cada treballador.
Al poble hi havia molts moliners, era un ofici important, i hi havia molts camps d’arròs, com hui en dia la taronja. Així, no era l’únic molí, sinó que n'hi havia un total de cinc, cosa que feia que la competència fóra visible ja que tots buscaven el major nombre de compradors possible. Actualment, d’aquests cinc molins sols en queda un en peu, just on Pepito hi treballava, però ara no està en ús ni es pensa tornar a posar-lo en marxa.
La producció d’arròs al molí era temporal, es feia durant tot l’any menys els mesos d’estiu, juny, juliol i agost. Es treballaven quaranta-vuit hores setmanals i tots els dies, incloent diumenges. Hi havia torns de dia, de vuit del matí fins sis de la vesprada, i torns de nit que començaven a les sis de la vesprada. No tenien hora de descans, i esmorzaven i dinaven mentre feien la feina, ja que el molí no es podia aturar.
Ja que es situava a les afores del poble, Pepito i els seus companys s’hi desplaçaven a peu, amb bicicleta, i més tard amb motocicleta o cotxe.
El treball al molí no era perillós, hi havia seguretat a l’hora de fer la feina, però Pepito recorda que una vegada a un treballador li va caure una pila de sacs d’arròs al damunt, i afortunadament no fou res greu.
Actualment, Pepito té molts bons records de la seua època de moliner i tornar al molí li agrada perquè recorda moltes coses i vivències.
