Hi ha tantes coses que han canviat de fa uns 30 anys fins ara. Ja res és igual, els xiquets i xiquetes es distrauen amb joguets diferents, han desaparegut costums i tradicions antigues, fins i tot allò més quotidià que hi ha, com el treball.
Em centraré en un treball que encara perdura, però s’està perdent a mesura que passen els anys; és l'ofici d’una modista. Abans era més que necessari aquesta feina, ja que no existien tantes tendes i totes les persones anaven a les modistes del poble per demanar-li allò que desitjaven lluir. Era tot tan diferent... recorda Pepita.
De totes les diferències no me’n vaig adonar fins que vaig entrevistar la nostra protagonista: Pepita “la modista”, una dona valenta que va decidir posar-se a treballar com a modista ben joveneta ja que no hi havia prou diners a casa.
La principal diferè
ncia era l’edat de començar a treballar, ja que de ben joves ajudavan l'economia familiar. Les modistes passaven quatre anys anant a costura, que era el nom que tenia les classes de cosir, i començaven als 13 anys a rebre aquesta formació.
Una altra cosa també distinta en comparació a hui en dia era la manera i el lloc, ja que treballaven cada dia en una casa diferent, allà on et cridaven perquè els feres una bateta o el que fóra. Així la modista havia de desplaçar-se de casa en casa atenent les clientes cosint tot allò que requerien. No hi havia res de fàbriques o coses així, i l'únic que necessitaves era una màquina de repuntar, i quasi totes les cases en tenien una. Per cert eren màquines de cosir que funcionaven amb la força del peu sobre un pedal, a diferència d'ara que funcionen amb electricitat.
Aquestes dones no tenien horari, simplement feien la seua feina i quan acabaven se’n tornaven cap a casa. La manera de cobrar també era molt diferent, ja que cobraven en finalitzar la prenda demanada.
Pepita va començar amb l’ofici per tal de poder tindre diners ja que en la majoria dels casos les famílies passaven per bastants dificultats tant econòmiques com socials.
El més emocionant i bonic és que gaudien d’allò més amb el treball, ja que en aquells temps ser modista era com el millor del poble i perquè no requeria molt d’esforç, era un treball còmode en el sentit que es treballava en cases i podies mantindre relació amb molta gent del poble, tot el contrari que si anaves al treballar al magatzem de taronges.
De vegades Pepita sent tristor perquè aquest ofici està perdent-se d’una manera molt ràpida i de vegades trista. La gent ja no repara les prendes i prefereix comprar-les fetes que encomanar-les a mida a la modista.
Afirma que va desitjar que la seua filla seguira amb l’ofici, però el que és evident és que ara no ho pot fer ni ella ho volia, ja que com he dit abans la societat ha avançat fins al punt que treballs d’abans tan necessaris siguen ara tan sols un record per a molts. Viure de la cosida hui en dia seria difícil, ja que el jornal no donaria per a molt. Així no hi ha gent jove que faça eixa feina, sols queden dones majors, algunes jubilades que complementen la seua pensió amb el xicotet sou com a modista.
Pepita afirma que la desaparició de l’ofici és degut a les noves tecnologies i a més, a que les dones han ocupat un lloc més respectable en la societat; hi ha xiques que opten per estudiar un carrera o hi ha de altres que decideixen treballar en botigues, ja que deixa manera no estudien i ho tenen ben fàcil.
ncia era l’edat de començar a treballar, ja que de ben joves ajudavan l'economia familiar. Les modistes passaven quatre anys anant a costura, que era el nom que tenia les classes de cosir, i començaven als 13 anys a rebre aquesta formació.
Una altra cosa també distinta en comparació a hui en dia era la manera i el lloc, ja que treballaven cada dia en una casa diferent, allà on et cridaven perquè els feres una bateta o el que fóra. Així la modista havia de desplaçar-se de casa en casa atenent les clientes cosint tot allò que requerien. No hi havia res de fàbriques o coses així, i l'únic que necessitaves era una màquina de repuntar, i quasi totes les cases en tenien una. Per cert eren màquines de cosir que funcionaven amb la força del peu sobre un pedal, a diferència d'ara que funcionen amb electricitat.
Aquestes dones no tenien horari, simplement feien la seua feina i quan acabaven se’n tornaven cap a casa. La manera de cobrar també era molt diferent, ja que cobraven en finalitzar la prenda demanada.
Pepita va començar amb l’ofici per tal de poder tindre diners ja que en la majoria dels casos les famílies passaven per bastants dificultats tant econòmiques com socials.
El més emocionant i bonic és que gaudien d’allò més amb el treball, ja que en aquells temps ser modista era com el millor del poble i perquè no requeria molt d’esforç, era un treball còmode en el sentit que es treballava en cases i podies mantindre relació amb molta gent del poble, tot el contrari que si anaves al treballar al magatzem de taronges.
De vegades Pepita sent tristor perquè aquest ofici està perdent-se d’una manera molt ràpida i de vegades trista. La gent ja no repara les prendes i prefereix comprar-les fetes que encomanar-les a mida a la modista.
Afirma que va desitjar que la seua filla seguira amb l’ofici, però el que és evident és que ara no ho pot fer ni ella ho volia, ja que com he dit abans la societat ha avançat fins al punt que treballs d’abans tan necessaris siguen ara tan sols un record per a molts. Viure de la cosida hui en dia seria difícil, ja que el jornal no donaria per a molt. Així no hi ha gent jove que faça eixa feina, sols queden dones majors, algunes jubilades que complementen la seua pensió amb el xicotet sou com a modista.
Pepita afirma que la desaparició de l’ofici és degut a les noves tecnologies i a més, a que les dones han ocupat un lloc més respectable en la societat; hi ha xiques que opten per estudiar un carrera o hi ha de altres que decideixen treballar en botigues, ja que deixa manera no estudien i ho tenen ben fàcil.
Per finalitzar, he de donar les gràcies a la professora Helena, que ha fet possible que aquestes persones hagen almenys parlat i informat els més joves sobre la societat d’abans.
*Anar a l'entrevista