ECONOBLOC

L'OFICI DE MODISTA. Emma Gómez

2011-03-01T13:41:00.001+01:00

Hi ha tantes coses que han canviat de fa uns 30 anys fins ara. Ja res és igual, els xiquets i xiquetes es distrauen amb joguets diferents, han desaparegut costums i tradicions antigues, fins i tot allò més quotidià que hi ha, com el treball.

Em centraré en un treball que encara perdura, però s’està perdent a mesura que passen els anys; és l'ofici d’una modista. Abans era més que necessari aquesta feina, ja que no existien tantes tendes i totes les persones anaven a les modistes del poble per demanar-li allò que desitjaven lluir. Era tot tan diferent... recorda Pepita.De totes les diferències no me’n vaig adonar fins que vaig entrevistar la nostra protagonista: Pepita “la modista”, una dona valenta que va decidir posar-se a treballar com a modista ben joveneta ja que no hi havia prou diners a casa.La principal diferència era l’edat de començar a treballar, ja que de ben joves ajudavan l'economia familiar. Les modistes passaven quatre anys anant a costura, que era el nom que tenia les classes de cosir, i començaven als 13 anys a rebre aquesta formació.Una altra cosa també distinta en comparació a hui en dia era la manera i el lloc, ja que treballaven cada dia en una casa diferent, allà on et cridaven perquè els feres una bateta o el que fóra. Així la modista havia de desplaçar-se de casa en casa atenent les clientes cosint tot allò que requerien. No hi havia res de fàbriques o coses així, i l'únic que necessitaves era una màquina de repuntar, i quasi totes les cases en tenien una. Per cert eren màquines de cosir que funcionaven amb la força del peu sobre un pedal, a diferència d'ara que funcionen amb electricitat.Aquestes dones no tenien horari, simplement feien la seua feina i quan acabaven se’n tornaven cap a casa. La manera de cobrar també era molt diferent, ja que cobraven en finalitzar la prenda demanada.Pepita va començar amb l’ofici per tal de poder tindre diners ja que en la majoria dels casos les famílies passaven per bastants dificultats tant econòmiques com socials.El més emocionant i bonic és que gaudien d’allò més amb el treball, ja que en aquells temps ser modista era com el millor del poble i perquè no requeria molt d’esforç, era un treball còmode en el sentit que es treballava en cases i podies mantindre relació amb molta gent del poble, tot el contrari que si anaves al treballar al magatzem de taronges.De vegades Pepita sent tristor perquè aquest ofici està perdent-se d’una manera molt ràpida i de vegades trista. La gent ja no repara les prendes i prefereix comprar-les fetes que encomanar-les a mida a la modista.Afirma que va desitjar que la seua filla seguira amb l’ofici, però el que és evident és que ara no ho pot fer ni ella ho volia, ja que com he dit abans la societat ha avançat fins al punt que treballs d’abans tan necessaris siguen ara tan sols un record per a molts. Viure de la cosida hui en dia seria difícil, ja que el jornal no donaria per a molt. Així no hi ha gent jove que faça eixa feina, sols queden dones majors, algunes jubilades que complementen la seua pensió amb el xicotet sou com a modista.Pepita afirma que la desaparició de l’ofici és degut a les noves tecnologies i a més, a que les dones han ocupat un lloc més respectable en la societat; hi ha xiques que opten per estudiar un carrera o hi ha de altres que decideixen treballar en botigues, ja que deixa manera no estudien i ho tenen ben fàcil.

Per finalitzar, he de donar les gràcies a la professora Helena, que ha fet possible que aquestes persones hagen almenys parlat i informat els més joves sobre la societat d’abans.

*Anar a l'entrevista

MESTRA DE TALL I CONFECCIÓ. Pepe Escrihuela i Ausiàs Boscà.

2011-02-28T16:08:00.000+01:00

L’ofici que hem elegit ha estat el treball de mestra de tall i confecció, així hem entrevistat a Reme Grau.
Després de realitzar l’entrevista hem arribat a conèixer molts detalls de l’ofici esmentat. Així, el treball d’instructora de tall i confecció consistia bàsicament en ensenyar a altres dones l’art de cosir, repuntar, fer patrons a mida i fer peces de roba. La persona a qui hem entrevistat, és filla d’una instructora de tall de confecció, ens explicà que la seua mare va exercir l’ofici aproximadament des dels anys 60 fins als 90. Cal a més destacar que ja en aquells temps, aquest treball era considerat un ofici tradicional, i pràcticament en la seua totalitat artesà.
L’ocupació de mestra de tall i elaboració s’exercia en la mateixa casa de la mestra i allí acudien a aprendre, les xiques. La professió es desenvolupava en una habitació de la vivenda al voltant d’una taula gran on al costat tenien cadascuna una màquina de repuntar manual, a més era necessària la utilització d’una segona taula gran per a fer patrons de paper i després tallar la tela al seu voltant. A l’habitació també hi havia un xicotet provador amb un espill per a veure com havien quedat les confeccions una volta acabades.
La professió d’instructora de tall i fabricació es començava a aprendre als 13 o 14 anys, i als 15 en el cas que hem estudiat ja es trobava exercint aquest treball. Generalment una volta es començava a treballar en aquest ofici, les mestres no paraven fins que les causes físiques, normalment treballaven fins que es feien molt majors i la feina començava a fer-se massa feixuga, impediren continuar treballant.
La jornada de feina d’una mestra de tall i confecció estava compresa des de les 9 del matí (que és quan els homes se n’anaven a treballar i els fills a l’escola) fins a l’hora de dinar; i després a la vesprada, des que s’acabava l’hora de dinar fins a l’hora de sopar. Però si hi havia algun compromís per acabar alguna peça de forma urgent (com per exemple un vestit de casament) no hi havia horari, tant la instructora com les alumnes cosien sense descans tota la nit. Cal assenyalar que les alumnes treballaven amb la mestra, és a dir, quan finalitzaven algun treball, la quantitat de diners que es repartien era força equitativa entre mestressa i alumnes.
La persona entrevistada ha assenyalat que aquell treball era de lliure elecció i per gust, ja que li agradava molt, ja que sa mare haguera pogut triar altres treballs. Aquest treball s’aprenia per part d’altres mestres de tall de confecció i cal destacar que era un ofici que no era ben pagat per a les hores que suposava, però en aquells temps sempre era un bon complement per als ingressos familiars, ja que sols d’aquest ofici una família no podia subsistir. A part aquest treball tenia grans inconvenients ja que no es cobrava pensió de jubilació ni es disponia d’assegurança mèdica. Degut a que es feia en negre, és a dir, sense declar l’activitat, no era treball reconegut a nivell oficial
Cap dels fills de Reme seguí l’ofici matern degut a que aquesta feina va anar amb el pas dels anys de més a menys. La gent preferia cada cop més treballar en fàbriques o magatzems on sí que podien disposar de seguretat social i pensió de jubilació.
Es pot dir que l’apogeu de les cadenes industrials i grans superfícies va acabar fent desaparèixer aquesta professió, el treball artesà no podia competir amb l’industrial, sols alguns continuaven exercint l’ofici dins de l’àmbit familiar.
Per últim i com a dada curiosa destaca que aquest ofici tenia una competència pràcticament nul·la, ja que les dones del poble que exercien aquest treball s’ajudaven totes entre sí.
El treball de mestressa de tall i confecció era un treball relativament comú ja que hi havia una gran quantitat de dones que volia aprendre a cosir alhora que podien obtindre una petita compensació econòmica. Avuí en dia aquest ofici es pot considerar extingit, ja que quasi ningú utilitza màquines de repuntar i aquest treball ha passat a un altre nivell, a això s’ha de sumar que les dones d’ara treballen en diversos oficis.

Pepita Navarro Selfa, mestra de tall i confecció

2011-02-21T16:10:00.000+01:00

En èpoques antigues les dones solien cosir molt i s'ensenyaven des de ben xicotetes, hui anem a conéixer a una de tantes dones que no només es va ensenyar sinó a més es tragué el títol de mestra de tall i confecció.

Pepita és una dona de 76 anys que viu a Tavernes de la Valldigna. És una de les poques mestres de tall i confecció del poble. La seua afició a la costura li ve des de ben xicoteta, ella ja veia a sa mare, que era pantalonera, feia roba d'home, però a ella li agradava més la roba de dona, ja que deia que tenia vergonya de provar-la als hòmens.

Quan tenia set o huit anys Pepita va anar a ensenyar-se a casa Pepa Felis, una veïna del seu carrer. Més avant va decidir anar a Barcelona a casa dels seus oncles a estudiar el títol de tall i confecció. Primer s’aprengué a fer patrons i després quan ja sabia, començà a fer roba. Quan tindria uns 19 anys se'n va tornar a Tavernes però no va poder muntar una acadèmia per donar classes perquè corria l'any 1953 i en eixa època en aquest poble hi havia molt poca gent i pocs diners. Aleshores ella cosia a casa per als amics, família, veïns... Cosia també per a la casa Úbeda de València que li duia la roba de boutique i ella la feia o l'adaptava a les mides requerides pels clients.

El tipus de roba que cosia era tota classe de vestits: de casament, de comunió, de bateig, camises, bruses, faldes, pantalons.... però tot de dona. Ella estimava molt el seu ofici però s'ho havia de treballar molt perquè les dones li demanaven prompte les peces de roba i aleshores se li amuntonava la feina. Començava el més aviat possible, si li tocava alçar-se a les tres del matí, ella ho s'alçava. Quasi a totes les hores te la podies veure cosint, sols parava per a fer la feina de casa i cuidar als fills i l'home, que també li duia roba del treball per a cosir. El tipus d'eines que utilitzava era l'agulla i el fil, quan era necessari fer-se a mà, i a màquina manual la resta, perquè en aquella època no hi havia moltes màquines elèctriques. Hui en dia encara conserva l'última de les màquines que va tindre.

Pel que fa a la remuneració pel seu treball, no estava massa malament, encara que en el seu propi carrer hi tenia competència. Pepita sí que va seguir amb l'ofici de sa mare però els seus fills no, ja que quan tenien alguna cosa per a cosir de seguida li ho deien a la mare.

Es va haver-hi de retirar ja per la jubilació, encara que de vegades seguia cosEn èpoques antigues les dones solien cosir molt i s'ensenyaven des de ben xicotetes, hui anem a conéixer a una de tantes dones que no només es va ensenyar sinó a més es tragué el títol de mestra de tall i confecció.

EL TREBALL DE MODISTA. Pedro Sancho i Juan Carlos Cano.

2011-02-20T10:07:00.000+01:00

En aquest article anem a contar com es feia abans el treball de modista, que en l'actualitat ha canviat però no molt, ja que l'únic que s´ha modificat ha sigut la maquinària utilitzada. Per a saber totes aquestes coses hem parlat amb una dona que ha sigut modista des dels 17 anys, moment en què va començar a treballar en companyia de la seua mare, fins a l'edat de 70 anys. Antònia Mora en té actualment 76 i es conserva molt bé. Ha tingut quatre fills i cap d'ells ha seguit el seu ofici, ja que tots són xics i el treball de modista solia ser de dones. Hui en dia la cosa està caviant, i podem trobar hòmens treballant en grans empreses de costura i modistos o dissenyadors famosos, com Valentino o Adolfo Domínguez.

Antònia ens conta que va deixar de cosir perquè estava cansada, ja que van ser molts anys dedicats a eixe ofici i encara que es trobava bé de salut, la vista cansada l'obligava a utilitzar ulleres.

Hui en dia el treball de modista consisteix a arreglar vestits i altra roba i confeccionar-ne, com abans, però amb la diferència que pots treballar en una empresa i no particularment, a més del tipus de màquines que actualment es gasten.
Era habitual reparar peces de roba, com entrar d'ample o acurtar camals i fer tratges nous a mida, com deia la clienta, per a les grans cites, com comunions o casaments. Quan tenia el treball acabat li pagaven, i solia incloure també el cost del material utilitzat (fils, botons, etc.)

Normalment es cusia en la pròpia casa de la modista, però per a la gent que tenia més diners, la modista solia anar a la seua casa.

Abans el treball es feia a mà amb l'ajuda d'una màquina de cosir manual, però com ha anat evolucionant la tecnologia, han aparegut noves màquines de cosir elèctriques més ràpides i amb més funcions que estalvien temps. Antònia ens conta que en tota la seua vida ha tingut tant sols dues màquines de cosir, la que utilitzava amb sa mare i la que es va comprar un any després de deixar de treballar, ja que ella no ha deixat de cosir mai perquè encara fa favors a amics i sobretot, pel gust de cosir.
Les dones que exercien aquesta professió era perquè els agradava, encara que també depenia de la professió de la mare, que de normal era la que ensenyava els seus fills, normalment filles, l'ofici de cosir.

Quant a la jornada de treball, podia variar. Si no tenia molta feina, Antònia podia començar tard, aproximadament a les 9 o 10 del matí, que era quan tornava de deixar els xiquets a l'escola, i si en tenia molta començava prop de les 7. Tambè com de vegades havia d'anar a les cases dels clients hi anava a l´hora que li deien per la seua comoditat.

Segons la nostra protagonista, el jornal de modista era bo, tenia prou per a fer la seua vida i tindre un bon estatus social, ja que es guanyava un bon salari. Hui en dia el treball de modista no dóna per a tant, ja que no n'hi ha tanta feina perquè la gent sol fer-se ella mateixa els arreglos o simplement no se'n fa i quan una se li queda ampla la llança i se'n compra una de nova.

Al poble hi havia prou de competència, hi havia moltes dones que cosien, però cadascuna tenia els seus clients habituals, i Antònia tenia la sort que els seus amics no sabien cosir i tots li encomanaven la feina a ella.
El treball no ha desaparegut, encara hi ha gent que cus, tant dones com hòmens, i poden fer-ho tant a la seua casa particular, o per a grans magatzems o botigues de roba fent reparacions de les prendes que allí es compren, fent el que el hui es coneix com a compostures.

JOSEFA LA LLETERA. César Ferrando i Vicente Juan.

2011-02-18T17:21:00.000+01:00

La nostra entrevistada, Josefa Talens Giner més coneguda com Pepita, ens ha facilitat informació sobre el seu treball, una professió antiga que ja no existeix, el treball de lletera.

Pepita, que actualment té una edat de 75 anys, ha estat treballant tota la vida per a casa, com a conseqüència dels pocs diners que tenia la seua familia. També ajudava a la seua mare a cuidar dels germans més menuts, a més a fer les feines pròpies de la casa.

Pepita, va provar moltes professions, com la de modista, però a la fí va acabar dedicant-se al repartiment de llet al veïnat, era l´amomenada lletera.

Aquesta feina es duia a terme a primeres hores del dia i consistia a anar per les cases del poble repartint la llet amb un llató, que era un recipient de metall on es portava la llet per a mantindre-la a la mateixa temperatura, calenteta acabada d'esmunyir. Allà les 7 del matí començava a repartir-la, per tal que la gent la puguera beure abans d´anar-se´n a treballar o a l'escola.

Com tot el món sap, la lletera entrava a la casa d'aquelles persones que el dia anterior li havien demanat llet, i sense demanar permís accedia a les cases fàcilment ja que en abans les portes solien estar obertes, amb la pany al clau, ja que no hi havia tants robatoris com ara. Cert era que no hi havia res per furtar! Així, encara que la senyora de la casa no hi estava, la lletera passava i li deixava la llet damunt la taula de la cuina i agafa els diners que li havia deixat preparats.

Pepita, tenia el seu estable particular en el corral de sa casa, on tenia quatre vaques. De bon matí, cada dia al voltant de les sis, s´alçava per a começar la jornada. Primer esmunyia tota la llet necessària per al posterior repartiment diari.

Segons Pepita, l'ofici de lletera no era una feina que t´assegurara viure bé tota la vida, però com era una de les poques repartidores que hi havia a Tavernes, es guanyava bé, al voltant de 150 ó 200 duros diaris, depenent de la gent i de la quantitat de llet que repartia.

Segons dades consultades, eixe ofici va aparéixer al voltant del segle XVIII, i hui en dia encara el podem trobar en alguns pobles de muntanya, llunyans de les ciutats. Però amb el pas del temps i l'aparició de noves tecnologies va anar desapareixent. La nevera i llet envasada, així com les malalties que podia transmetre la llet acabada d'esmunyir, van fer desaparéixer definitivament la feina de lletera.

LA GUARDABARRERES DEL POBLE. Maria Altur i Anna Bononat

2011-02-17T15:29:00.000+01:00

Cercant un treball interessant del qual parlar, hem anat a visitar a Carmen Porta, l'àvia paterna de Maria, i hem tingut una entretinguda conversa amb la qual hem aprés moltes coses sobre el passat del nostre poble.

Carmen es guanyava la vida treballant com a guardabarreres en una via de tren. Aquesta via passava pel centre del poble, per l’actual passeig Colom i carrer Lepant, i continuava cap a Benifairó, unint-la posteriorment amb Carcaixent. Era una línia d’ample estret que comunicava Dénia amb aquesta població de la Ribera.
A Carmen, de menuda, els trens li feien por, ja que eren arrossegats per animals i l’espantaven. Però quan els trens passaren de tracció animal a ser de vapor, li va perdre la por, i un veí del poble que coneixia molt la família de Carmen la va introduir en el món ferroviari, i a ella va començar a interessar-li.
El treball de guardabarreres era simple: consistia a tancar les portes que donaven a la via quan passava el tren, i obrir-les quan el tren ja havia passat, controlant així la seguretat dels vianants.
A Carmen li agradava el seu treball, perquè estava ben pagat i mentre no hi havia activitat a la via podia dedicar-se al que més li agradava: la costura, sobretot punt de ganxo.
Però l'inconvenient d'aquest treball era que, com que la via del tren estava rodejada d'horts, en arribar la nit, la zona es feia perillosa i insegura, i la caseta on Carmen estava mentre no passaven trens era vella i descuidada.
Recorda amb melanconia però també emocionada la nit en la qual una gran tempesta enderrocà la seua caseta, perquè encara que no era gran cosa, amb el temps li havia agafat afecte. I perquè ho recorda emocionada? Doncs perquè Pepe, l’avi de Maria, que era obrer, va haver-hi d’anar a reparar els danys causats pel temporal. Aquella volta va ser la primera vegada que les seues mirades es creuaren, i va sorgir l’amor, un amor vertader que continua fins ara.
Passaven set trens diaris d’anada i de tornada. La jornada de treball constava de 12 hores, des de les 7 am que passava el primer tren, fins l'últim que passava a les 8 pm. Disposava d'una hora lliure al migdia per a poder dinar.
En ser aquesta un tasca tan senzilla, no va ser necessari que li la ensenyara ningú. A més de ser fàcil, el treball estava ben pagat (com ja hem esmentat abans) en comparació al treball als magatzems.
Així i tot, cap dels tres fills de Carmen va continuar la seua tasca, i al 1969, quan va nàixer el seu fill menor, aquest treball va desaparèixer completament en ser substituïdes les persones per màquines que obrien i tancaven les barreres.
A més, en eixe any tancaren aquesta línia i el poble es quedà amb una única via de tren, l’actual línia de RENFE que comunica València i Gandia.
Aquest treball estava prou demanat, ja que era una feina simple i ben remunerada, però la sort que tenia Carmen era que, com que va començar de ben jove, estava fixa al lloc de treball. Carmen va exercir de guardabarrera durant onze anys, des dels 12 fins els 23 que es va casar, i es va dedicar a cuidar dels seus fills i de sa casa.

L'OFICI DE DESCORAR. Marcos Altur i Andreu Company

2011-02-17T15:25:00.000+01:00

Aquesta entrevista, realitzada per Marcos Altur i Andreu Company de 1r C de l’IES Jaume II El Just, ha estat feta sobre l’ofici del iaio de Marcos.

La feina de descorador d’Antonio Altur Grau consistia bàsicament en netejar la fusta dels tarongers en mal estat, aquella que estava podrida; abans es cuidaven molt més els arbres i no s'hi plantava cada dos per tres. Es duia a terme amb una maça de fusta, escarpe i paletes. Aquest material era transportat pels propis treballadors amb les mans o amb carros, ja que els horts eren pròxims. Es feien talls per poder accedir a l’interior de l’arbre, buidaven les concentracions de fusta podrida i la retiraven fins que quedava la soca. Deixaven dins d’allà una canal de plàstic que feia la funció de desaigüe per a que no s’hi estancara l’aigua i podrira més fusta. Per a evitar que no es desplomara el taronger, ja que quedava molt feble, ficaven un fil-d’aram trevessat de costat a costat per un forat que es feia amb una ferramenta especial. A més, també netejaven la putrefacció de les arrels, desenterrant-les, sanant-les i regant-les amb aigua a l'aire lliure. Finalment ho pintaven amb quitrà, que feia de capa d’impermeabilització.

El treball es feia a l'estiu i se solia fer individualment, tot sol, però amb ajuda sempre es podia acabar el més aviat possible. No per ser estiu el treball era dur, ja que la jornada durava unes cinc hores, no seguides necessàriament.

Normalment Antonio sempre treballava els mateixos horts, de propietaris coneguts, és a dir, quasi sempre les encomandes eren de clients amb confiança, vells coneguts amb qui tenia aparaulada la feina cada temporada. Rarament treballaven en camps de gent que no coneixien, perquè cadascú tenia els seus treballadors de costum.

Aquest ofici antic estava molt ben remunerat, ja que en aquells temps la taronja era una bona inversió i segura. En relació a la jornada, sols era necessari unes unes cinc hores per a la neteja i manteniment dels tarongers, cosa que feia que el treball de descorador estiguera ben pagat. També estava ben remunerada ja que es cobrava a jornal i no a estall, i si hi havia voltes que no s'arribava a acabar un taronger es guanyava el mateix, a més de tindre més dies de feina .

El treball es realitzava en estiu, aprofitant que no s’hi collia taronja ni tampoc es cremava la fusta. Així, hi havia molta gent que es dedicava a descorar els arbres ja que es guanyava un bon jornal i era una època en què no hi havia massa alternatives de feina. Per això, la competència al poble era dura.

A Antonio li agradava la seua feina, que va aprendre de ben jove, anant amb altres companys. Malgrat tot, cap dels seus familiars i fills va seguir amb la feina de descorarador, ja que els deia: “el pa està en el poble, si vols pa treballa en ell”.

Amb els anys va anar desapareixent aquest tasca, ja que era un procés costós i car i al propietari li interessava més arrencar els arbres vells i plantar-ne de nous que descorar els tarongers. No obstant això, Antonio va seguir treballant al camp, de l’agricultura, com sempre havia fet. L’ofici va desaparéixer finalment fa ja uns quaranta anys, als anys seixanta o setanta, sobretot perquè la gent va creure més convenient i ràpid, però no més rendible segons Antonio, substituir els tarongers per plantons jóvens, i no cuidar els arbres que ja tenien plantats.

Algunes de les ferramentes emprades, que Antonio encara conserva:

PORTERA A PARÍS. Melissa Herrera.

2011-02-17T11:03:00.000+01:00

Teresa Brines Solanes és una dona de 68 anys que durant els seus primers anys de vida laboral va treballar com a portera a França, cuidant l’escala d’una finca, i vivint allí mateix. Va ser una dels milers de persones que van emigrar a Europa en una època dura a Espanya.
Aquest ofici hui en dia ja s’ha perdut, no es necessita una persona que visca als baixos de les finques que òbriga i tanque o que faça la neteja i s’encarregue d’arreplegar les cartes. Ara, amb els porters automàtics es fa eixa funció i per a la neteja es lloga una persona cert dia a la setmana, i són els mateixos carters qui deixen les cartes a la bústia corresponent. Però a part de tot això també s’encarregava d’una feina tan fàcil com avisar els propietaris d’algun pis que ja havia arribat la visita esperada.
El dia començava de bon matí amb la neteja de l’edifici abans que els veïns més matiners baixaren, per tal que s’assecara ben prompte. La jornada mai tenia un límit d’hores, ja que igual podia sorgir alguna visita inesperada o simplement algun veí que es quedava fora de casa més temps del normal.
Segons ella, fou un treball “lleig i cansat” perquè creu que treballava més del que li pagaven, però així i tot, d’alguna manera s’havia de guanyar la vida; simplement era un treball per a sobreviure, i va ser el primer que va trobar en arribar a París.
Però només va fer uns diners se’n tornà a viure altra vegada a Espanya, ja que en estar embarassada no es podia fer càrrec de l’escala com abans ho feia, i pujar i baixar tot el dia resultava molt pesat.

La competència en aquest ofici no era alta, ja que era un treball que els francesos no volien fer per la seua interminable jornada i els el deixaven per als estrangers. Això va fer que hi hagueren moltes places de treball lliures per a gent com Teresa. Però a l’igual que ella, moltes persones espanyoles hi treballaven fora en aquells anys perquè Espanya patia una dura postguerra, que va fer que molts espanyols emigraren cap a França o Alemanya en busca de treball i oportunitats per viure.
També Teresa remarca el tracte poc correcte que rebien de part dels francesos, que es consideraven superiors i a ella tan sols com a una dona de la neteja. Però malgrat tot, va ser un treball on et donaven un lloc per a viure, perquè havies d’ocupar-te les vint-i-quatre hores del dia del manteniment de la finca. Així no havies de pagar-te el lloguer d’una casa o una habitació i podies estalviar més diners per tornar a casa.

Teresa no recomanaria a ningú haver estat en la seua situació, més que res per la falta de diners, que a més havies de distribuir entre el menjar i altres necessitats, i a part per la llunyania de la família..

Segons documents arreplegats d’aquella època, el país que més emigrants va acollir va ser França, on molts espanyols com Teresa fugiren en busca de treball i una vida millor.

PAPES NOGUERA. Ana Vidal

2011-02-16T15:54:00.000+01:00

Coneixeu a Vicent Noguera? És del poble, de la nostra Valldigna i el seu ofici consistia en fabricar papes per a tota la gent de Tavernes i els seus voltants. Un dia de Pasqua ha tingut l’ amabilitat de respondre algunes preguntes per a l’IES Jaume II el Just.

Vicent Noguera, conegut al poble pel seu cognom i el seu ofici ens va contar unes de les moltes curiositats del seu treball. Ell es dedicava a la cocció i venda de papes. Va començar a l’edat de dèsset anys. A casa eren tres homes: el seu pare, el seu germà i ell. Al cap d’un any i mig faltaren ambdós. El seu germà tenia trenta-dos anys i Vicent era molt més jovenet. Aleshores, va haver -hi de fer-se càrrec ell sol del negoci i de casa. A més a més, de cuidar la seua mare i la germana. La producció de papes va anar evolucionant a la fàbrica, que estava a una casa vella de la família. A principi tot es feia manualment i amb carbó a l’hora de fregir les papes. Les creïlles eren comprades a un creïller, que en portava unes quantes de prova i eren escollides per Vicent perquè totes no eren adequades per a fregir, ja que algunes es cremaven. El grossor de la tallada de creïlla havia de ser primet, per a gaudir del gust i de la sensació del “crac” d’una bona papa. Posteriorment, quan la tecnologia anava fent-se més moderna, Vicent feu una instal·lació de gasoil més potent i passà d’una caldera de vint litres a una de vuitanta. Així , va poder produir molt més i treballar amb millor condicions.

Carme, la dona de Vicent, també formava part del negoci. Ambdós eren autònoms. Ella era l’encarregada de tallar les creïlles. Primer manualment amb una maquineta que mesurava el gruix, i després van comprar la màquina que les tallava de forma automàtica.

A la casa, Vicent treballava i moltes vegades li deia a Carme que pujara ajudar-lo, però ella no estava preparada per a pujar tantes escales una vegada i una altra, i a més a més deixar de fer la feina de casa. Aleshores, li digué al seu marit que buscara algú que l’ajudara. Però finalment no contractaren a ningú, ho solucionaren fent una remodelació de la cas; a la cuina, que era a la planta baixa, van muntar la caldera i aleshores ni Carme ni Vicent havien de pujar escales. Durant aquest període de canvis, vivien al carreró on es troba el banc Santander, justament al costat.A l’època que començaren a obrir molts supermercats, el gènere cada vegada es venia més assíduament. Ja des d’aleshores era més pràctic anar a un supermercat i comprar tot el necessari que anar comprant en diverses botigues. Ara bé, si retornem més enrere hi havia moltes botigues de comestibles i casa Vicent i Carmen estava localitzada en un punt extraordinari per a la venda. Per tant en aquells temps el negoci anava de categoria.

Vicent era un enamorat del seu ofici i tingué clients que duraren quaranta anys! Com per exemple Víctor de Borderia, el Nano de la Pista i el del bar Nou. Per tant, ser papero era una gran satisfacció per a Vicent. Ens ha confirmat que tot el poble el coneix per Noguera, per “Papes Noguera”.També temps enrere, a més del negoci de les papes Vicent tenia una altra activitat: venia nous i panses als forns, a les botigues, a les panificadores... seguint amb el negoci familiar. Una especialitat més llunyana era la del panfígol, dolç que actualment està a la venda però no es pot comparar amb el d’aquells temps, recorda Vicent. Aquest tipus de pa era confeccionat per ells mateixos, perquè tots els anys anaven a Elx, la ciutat d’on eren els seus pares i duien 2 ó 3 quilos d’aquesta fruita. Desgraciadament, o afortunadament, més tard solament produïen papes.La parella treballava de dia o de vegades a la nit, les hores que feren falta. Fins i tot la nit de Nadal, tot perquè els clients quedaren satisfets. Aquests no sols eren de Tavernes, sinó de tota la Vall, Xeraco, Xeresa i Gandia. A més de vendre i repartir papes amb una furgoneta, també en venien pel carrer per als xiquets i en repartien per les cases.Vicent quan es quedà sense el seu germà i el pare va haver de posar-se al dia, perquè l’ofici el va aprendre dels seus pares però la tecnologia anava avançant i els temps anaven canviant.La competència al poble, amb els supermercats i un altre papero, estava present però amb constància i força de voluntat ells ho superaren. Així, solia guanyar bastants diners i havia de fer-ho perquè eren quatre de família i les xiques ja volien casar-se prompte amb dos músics! Tots els de casa ajudaven amb el negoci. Però les noves generacions no el van mantenir, ni els seus fills ni cap parent. I és que el treball era dur, a les sis del matí Vicent s’alçava a engegar la caldera i la dona es despertava un poc més tard, tanmateix Carme parava en tot el dia de fer feina a la casa i a la fàbrica.Pel que fa als envasos i embolcalls de les papes també va anar canviant amb els temps. Primer es conservaven en pots verds i després ja en bossetes de plàstic per a botigues i supermercats. Aquestes eren soldades per una maquineta per tancar-les a una certa altura perquè no perjudicara l’interior del producte. Les mides eren variades, les més grans eren per als supermercats i les més menudes per als bars.L'aparició dels supermercats va acabar amb aquest món tradicional i el de les botigues menudetes a les quals solíem anar-hi. Vicent i Carme afirmen que les papes d’aleshores eren molt més bones que les d’avui en dia i a més no tenien comparació amb les “Papes Rosa Mari”, la competència a Tavernes.Carme es jubilà perquè patia del metacarpians i hagué d’operar-se. Vicent no es jubilà fins als seixanta-cinc. Aleshores, aquella casa era molt gran per a ells i es trobava en molt males condicions, així que la posaren a la venda i passaren a viure a l’actual casa, que era una de les propietats dels sogres de Vicent. Aquesta era una de les típiques cases antigues, per tant hagueren de reconstruir-la per poder-la habitar en condicions.Per finalitzar, Vicent ens va dir que si poguera tornar a treballar, tornaria a escollir el mateix ofici perquè per a ell ha estat una gran satisfacció dedicar la seua vida com a papero.

L’OFICI DE MOLINER Andrea Melis i Leila Escrihuela

2011-01-29T10:53:00.000+01:00

L’ofici de moliner és molt antic i amb els anys s’ha anat modernitzant. Amb l’ajuda de Pepito, més conegut com "El Moliner", sabrem moltes coses al respecte, ja que ha estat treballant al vell molí durant trenta-quatre anys, des que en tenia catorze. Pepito ja tenia oncles moliners, encara que no va aprendre d’ells l’ofici. Segons ens ha contat, no era un ofici difícil, era més de pràctica, i on el jornal estava ben pagat en relació a la feina realitzada.

El treball consistia primerament en la producció de farina d’arròs, farina de blat i farina de dacsa, i després ja passaren a la producció únicament d’arròs. Tots el processos de producció es realitzaven al molí. L’arròs era plantat al terme de La Partida, després el segaven i el duien a la trilladora (on era trillat, és a dir, se separava el gra de la palla), seguidament en els sequers (que hui dia dóna nom a una part del poble, on ara hi ha cases i pisos) l'assecaven; finalment, quan estava a punt, el duien al molí de nou, el pesaven i l’apilaven en sacs. A continuació el passaven a la bassa, que el que feia era pujar-lo dalt i netejar-lo. Després li llevaven la corfa i seguidament el blanquejaven. Per finalitzar, era empaquetat i a punt per a repartir-lo per tot Tavernes i pobles del voltant.
Respecte al preu de l’arròs, abans era més car que ara, ja que costava més de produir perquè tot es feia manualment. Així que en relació al poder adquisitiu de les famílies, era un producte car.
Pel que fa al molí, té sobre uns dos cents anys d’antiguitat, i ha estat en funcionament fins farà un temps. Va anar sofrint diverses ampliacions per respondre a les necessitats de producció. Antigament era mogut per la força de l’aigua, i també a vapor. Segons Pepito “ara s’ha modernitzat tot tecnològicament, encara que els processos són pràcticament igual, i fa més un molí actual que cinquanta antics”.
Era un treball rutinari, mecanitzat i poc costós, però un dels problemes que suposava, és que la pols que desprenia l’arròs picava i era molt molest. Cada molí comptava amb uns cinc o sis treballadors que es repartien en diferents parts del procés, on cadascú tenia la seua feina programada. Hi havia un d'ells que estava com a patró i manava el que havia de fer cada treballador.
Al poble hi havia molts moliners, era un ofici important, i hi havia molts camps d’arròs, com hui en dia la taronja. Així, no era l’únic molí, sinó que n'hi havia un total de cinc, cosa que feia que la competència fóra visible ja que tots buscaven el major nombre de compradors possible. Actualment, d’aquests cinc molins sols en queda un en peu, just on Pepito hi treballava, però ara no està en ús ni es pensa tornar a posar-lo en marxa.
La producció d’arròs al molí era temporal, es feia durant tot l’any menys els mesos d’estiu, juny, juliol i agost. Es treballaven quaranta-vuit hores setmanals i tots els dies, incloent diumenges. Hi havia torns de dia, de vuit del matí fins sis de la vesprada, i torns de nit que començaven a les sis de la vesprada. No tenien hora de descans, i esmorzaven i dinaven mentre feien la feina, ja que el molí no es podia aturar.
Ja que es situava a les afores del poble, Pepito i els seus companys s’hi desplaçaven a peu, amb bicicleta, i més tard amb motocicleta o cotxe.
El treball al molí no era perillós, hi havia seguretat a l’hora de fer la feina, però Pepito recorda que una vegada a un treballador li va caure una pila de sacs d’arròs al damunt, i afortunadament no fou res greu.

Actualment, Pepito té molts bons records de la seua època de moliner i tornar al molí li agrada perquè recorda moltes coses i vivències.