EL TREBALL DE MODISTA. Pedro Sancho i Juan Carlos Cano.

En aquest article anem a contar com es feia abans el treball de modista, que en l'actualitat ha canviat però no molt, ja que l'únic que s´ha modificat ha sigut la maquinària utilitzada. Per a saber totes aquestes coses hem parlat amb una dona que ha sigut modista des dels 17 anys, moment en què va començar a treballar en companyia de la seua mare, fins a l'edat de 70 anys. Antònia Mora en té actualment 76 i es conserva molt bé. Ha tingut quatre fills i cap d'ells ha seguit el seu ofici, ja que tots són xics i el treball de modista solia ser de dones. Hui en dia la cosa està caviant, i podem trobar hòmens treballant en grans empreses de costura i modistos o dissenyadors famosos, com Valentino o Adolfo Domínguez.

Antònia ens conta que va deixar de cosir perquè estava cansada, ja que van ser molts anys dedicats a eixe ofici i encara que es trobava bé de salut, la vista cansada l'obligava a utilitzar ulleres.

Hui en dia el treball de modista consisteix a arreglar vestits i altra roba i confeccionar-ne, com abans, però amb la diferència que pots treballar en una empresa i no particularment, a més del tipus de màquines que actualment es gasten.
Era habitual reparar peces de roba, com entrar d'ample o acurtar camals i fer tratges nous a mida, com deia la clienta, per a les grans cites, com comunions o casaments. Quan tenia el treball acabat li pagaven, i solia incloure també el cost del material utilitzat (fils, botons, etc.)

Normalment es cusia en la pròpia casa de la modista, però per a la gent que tenia més diners, la modista solia anar a la seua casa.

Abans el treball es feia a mà amb l'ajuda d'una màquina de cosir manual, però com ha anat evolucionant la tecnologia, han aparegut noves màquines de cosir elèctriques més ràpides i amb més funcions que estalvien temps. Antònia ens conta que en tota la seua vida ha tingut tant sols dues màquines de cosir, la que utilitzava amb sa mare i la que es va comprar un any després de deixar de treballar, ja que ella no ha deixat de cosir mai perquè encara fa favors a amics i sobretot, pel gust de cosir.
Les dones que exercien aquesta professió era perquè els agradava, encara que també depenia de la professió de la mare, que de normal era la que ensenyava els seus fills, normalment filles, l'ofici de cosir.

Quant a la jornada de treball, podia variar. Si no tenia molta feina, Antònia podia començar tard, aproximadament a les 9 o 10 del matí, que era quan tornava de deixar els xiquets a l'escola, i si en tenia molta començava prop de les 7. Tambè com de vegades havia d'anar a les cases dels clients hi anava a l´hora que li deien per la seua comoditat.

Segons la nostra protagonista, el jornal de modista era bo, tenia prou per a fer la seua vida i tindre un bon estatus social, ja que es guanyava un bon salari. Hui en dia el treball de modista no dóna per a tant, ja que no n'hi ha tanta feina perquè la gent sol fer-se ella mateixa els arreglos o simplement no se'n fa i quan una se li queda ampla la llança i se'n compra una de nova.

Al poble hi havia prou de competència, hi havia moltes dones que cosien, però cadascuna tenia els seus clients habituals, i Antònia tenia la sort que els seus amics no sabien cosir i tots li encomanaven la feina a ella.
El treball no ha desaparegut, encara hi ha gent que cus, tant dones com hòmens, i poden fer-ho tant a la seua casa particular, o per a grans magatzems o botigues de roba fent reparacions de les prendes que allí es compren, fent el que el hui es coneix com a compostures.